“A cara o Creu” (RELAT EN CATALÀ)

Darrera uns matolls, en Bernat no gosava aixecar el seu fusell. Tremolava mentre algunes bales xiuxiuejaven a prop del seu cap. Amb els ulls tancats, baldat i famolenc, volia que aquell mal son s’acabés. Ja li era indiferent com.

A l’altra banda, separats de l’enemic per un camp de blat que s’havia deixat perdre, alguns soldats esperaven ordres del capità per detenir l’atac, aixoplugats sota una barricada de branques i pedres. Algú tractava de rebaixar l’angoixa del moment explicant acudits macabres. Era en Josep, un valent xicot amb un futur prometedor si el seu bàndol resultava guanyador en aquella absurda guerra en la que amics i veïns s’havien vist obligats a lluitar els uns contra els altres, mentre els responsables romanien segurs en els seus despatxos, ben lluny del front.

El capità va donar la batussa per acabada. Els seus homes van anar treient el cap poc a poc, encara desconfiats. En Josep es va eixugar la suor del front, mentre mantenia el casc amb l’altre mà. En aquell precís moment, una bala va impactar al seu ull dret i li va sortir pel clatell.

La mare d’en Josep el va plorar desconsoladament quan van portar el seu cos al poble. Un any després, assistia en silenci a la cerimònia de condecoració del seu altre fill, premiat per la seva heroica acció durant la batalla definitiva. Ella no sabria mai que aquella bala perduda, disparada accidentalment per en Bernat -que la mirava somrient-, era la que havia matat en Josep.