Relat: El piano de paret

La Mariam tenia cinc anys quan va sentir per primera vegada la paraula Barami.

Va ser un dijous. Ho havia de ser, perquè la Mariam recordava que aquell dia havia estat agitada i preocupada de la manera en què només ho estava els dijous, els dies en que havia d’anar a classe de piano a l’Acadèmia Imperial de Música i Art Dramàtic de Viena, el conservatori més important de la ciutat des de la seva fundació l’any 1817, quan Antonio Salieri va esdevenir el seu primer director. A la Mariam von den Rente, però, no li agradava tocar el piano, i encara li agradava menys la fèrria disciplina de la senyoreta Astrid, que sovient la treia de polleguera: Mariam, així no! Malament Mariam, prova una altre vegada! … Ostres, que ella només tenia cinc anys, i hagués preferit quedar-se a casa jugant amb les seves nines!

Era l’any 1934 i la Mariam formava part d’una de les famílies de la selecta alta societat de la ciutat. El pare era vienés, la mare francesa. Ell treballava en l’Ajuntament, i ella cuidava de la família ajudada per la señora Constança, una dona gran que pràcticament vivia a la cuina de la casa. La Mariam tenia dos germans grans, el Franz i el Gustav, un més petit, l’Albert, i un altre més que venia en camí. Molt aviat, cinc germans en total. Ella era la filla del mig.

Però aquell dijous va ser diferent. Un nen nou va arribar a la classe de piano. Es deia Ezequiel Barami. La Mariam havia escoltat alguna vegada aquell nom, Ezequiel, però mai el seu cognom. Ella no ho sabia encara, però el nouvingut era jueu, un aspecte de vital importància en els foscos temps que s’apropaven. L’Ezequiel tenia un parell d’anys més que ella, i ja des d’aquell primer dia va demostrar unes aptituds i una destresa al piano molt especials. El seu pare era banquer i com a tal, la seva família també de classe alta. L’Ezequiel somiava en arribar a ser un famós concertista de piano a les corts europees.

Els dos nens es van fer molt amics, tot i que de vegades la Mariam no podia evitar sentir una mica d’enveja d’ell per la seva insultant facilitat al piano. Ho demostrava sovint, per exemple demanant-li que no ho fes tan bé amb l’excusa de continuar junts a classe el proper any. Ezequiel, amb molta paciència, ajudava a millorar a la seva amiga els dies que berenaven junts a casa de la nena, on hi havia també un vell piano de paret que fins al moment només s’havia fet servir algunes tardes d’hivern vieneses, quan la mare el teclejava amb més voluntat que habilitat. Per la seva banda, el nen també l’envejava a ella en secret: Mariam tenia molts germans (la petita Hildegard havia nascut a principis de l’any 1935), però ell era fill únic i s’avorria molt quan es quedava sol a casa.

Tot va canviar el dia 12 de març
del 1938, quan Alemanya es va annexionar Austria com a província del III Reich.
Els llibres d’història recordarien aquell dia com el del Anschluss, literalment ‘annexió’ o ‘reunió’. Austria va deixar de
ser una nació independent, i els seus funcionaris públics van passar a dependre
dels alemanys. També a partir d’aquell canvi, molts mestres i estudiants van
ser expulsats del conservatori per motius racials. Entre ells l’Ezequiel.

El pitjor, però, estava per arribar. Les grans comunitats jueves de Viena i Graz van ser aviat sotmeses a la discriminació hitleriana. Moltes persones van ser detingudes. Una tarda de principis de maig, després de l’escola la Mariam va pujar a les golfes de casa per buscar un llibre antic que li havia demanat el pare. Es va donar un bon ensurt al trobar-se allà a l’Ezequiel. Feia dies que no l’havia vist al conservatori.

– Ezquiel, qué fas aquí?

– Si us plau, no cridis. Mariam, no se que fer. Avui quan he arribat a casa no he pogut entrar. La porta tenia una creu groga i la mare no m’ha obert com sempre. Un dels veins m’ha dit des de darrera de la seva finestra que als meus pares sel’s havien emportat uns homes amb gavardina llarga i un braçalet negre, i que jo faria bé de còrrer i amagar-me, perquè aquests homes tornarien a buscar-me. No m’ha volgut deixar entrar a casa seva, m’ha dit que tenia por. Jo no sabia que fer, i he vingut cap aquí. En un descuit de la senyora Constança he entrat i m’he amagat on he pogut.

– D’acord. No et preocupis. Ara et portaré un got de llet i unes galetes. Ja pensarem qué farem.

La situació es va perllongar uns
quants dies més. Després de cada sopar, la Mariam anava d’amagat a la cuina i
posava en un platet una mica del que havia sobrat i un bocí de pa, afegia un
bol amb aigua, i li portava a l’Ezequiel a les golfes quan ningú la veia. Quan
podia, a més, li deixava galetes, panets o una mica de llet. Aquesta situació
podria haver durat molt més temps, però la nit del 22 de maig el pare va
arribar a casa amb molt mala cara. L’havien fet fora de l’Ajuntament a causa de
les seves idees contràries al nou règim. Veient la situació, aquella mateixa
nit van decidir que la família havia d’emigrar cap a París, d’on era la mare.
Amb una mica de por, la Mariam va haver de confessar que tenien un hoste inesperat
a les golfes.

Per la seva sorpresa, el pare no
es va enfadar gens. Tot al contrari: quan la Mariam li va dir, va abraçar-la i
li va agraïr que als seus nou anys hagués tingut aquesta valentia i aquest bon esperit
per ajudar als altres. Li va dir que no patís, i que ell ja pensaria un pla.

Pocs dies després els von den Rente abandonaven Viena. El pare, aprofitant els seus antics contactes en l’Ajuntament, va aconseguir un certificat de família en el que constaven ell mateix, la mare i els sis fills: Franz, Gustav, Hans, Mariam, Albert i Hildegard. Abans de marxar amb tota la família i la senyora Constança, la Mariam i l’Ezequiel van pujar a l’habitació on es trobava el vell piano de paret i el van tocar junts per darrera vegada. En acabar, ella va advertir al seu nou germà:

– A partir d’avui, ja no seràs mai més l’Ezequiel Barami. Des d’ara et dius Hans von den Rente. No vull que pronunciis mai més el teu antic cognom, ni tan sols vull que hi pensis en ell. Ho entens?

El nen només va gosar d’assentir amb
el cap. La paraula Barami va desaparèixer per sempre del vocabulari dels von
den Rente, incloent-hi en Hans.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.