Relat Nou: Genís Palau, de professió arqueòleg

Recordo com si fos ahir el primer dia que en Genís va venir a casa a ajudar-me a fer els deures. Érem companys de classe a l’escola del poble, on fèiem sisè de primària, tot i que ens coneixíem des del parvulari. En Genís era petit i prim, i tenia uns ullets blaus i intel·ligents amagats darrere d’unes ulleres rodones, de filferro de color daurat. Cap tret de la seva fisonomia o de la seva personalitat durant aquells anys d’escola donava pistes sobre la missió tan especial que estava destinat a complir. Llavors tampoc jo en tenia ni idea que havia de ser una de les víctimes principals d’aquesta missió.

Quan la meva mare va obrir la porta, ell es va presentar simplement com Genís, company d’escola de la Beti. Ella li va preguntar entre tendra i encuriosida perquè portava el braç esquerre enguixat i penjant d’un cabestrell. El nen va respondre amb tranquil·litat que mentre jugava amb el seu germà havia caigut per les escales del bloc de pisos on vivien.

Sí, en Genís Palau era el setciències de la classe, però he de confessar que aquell dia va mentir a la meva mare. En realitat havia estat el seu pare qui li havia trencat el braç, durant una baralla familiar, quan intentava defensar el seu germà petit dels cops d’aquell tros d’ase. La mare dels dos petits havia mort un parell d’anys abans. Jo sabia la veritat perquè ell m’ho havia explicat a l’hora del pati, demanant-me que li guardés el secret. Érem molt bons amics, llavors.

Així que, com si res, en Genís va entrar al menjador on jo ja l’esperava i va seure amb mi a la taula. Amb parsimònia va treure el llibre de matemàtiques de la bossa i va començar a explicar-me les equacions de segon grau, com si res.

El temps va passar, i l’adolescència i la joventut ens van distanciar. Uns quants anys més tard, jo vivia al barri del Poble Nou de Barcelona i estava estudiant per l’examen del MIR. Aquella tarda havia sortit per fer un cafè i aclarir una mica el cap, quan ell va passar per davant de la terrassa on em trobava. El vaig reconèixer i vaig cridar el seu nom. En Genís es va girar, sorprès, i va somriure en veure’m. Amb el pas del temps, aquell nen petit s’havia convertit en un jove guapo, alt i corpulent. Darrere les seves ulleres, ara de pasta, encara podia trobar aquells ulls del mateix blau intens. Va seure amb mi i entre moltes altres coses em va explicar que era doctor en Història Antiga i Arqueologia i que treballava com a professor a un institut de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Després d’aquella trobada fortuïta, vam començar a sortir. Uns mesos després vam llogar un apartament i vam anar a viure plegats. Jo havia guanyat una plaça com a pneumòloga a l’Hospital Clínic de Barcelona, i crec que, almenys durant aquella temporada, vam ser prou feliços. Com a mínim, jo em sentia així. A tots dos ens agradaven les coses senzilles com anar al cinema, sortir a comprar roba i veure la televisió. Ell principalment esports i documentals, jo més aviat sèries policíaques. No obstant això, atrafegada amb els horaris bojos de la meva professió, reconec que no li preguntava gaire per la seva feina, i ell tampoc en parlava més del necessari.

Quan va morir el seu pare, amb el qual no se’n parlava des de feia uns quants anys, finalment vaig conèixer al seu germà. Tots dos van aguantar tot el funeral sense vessar ni una llàgrima. Els familiars i amics van lloar l’enteresa de tots dos durant la cerimònia. Estic convençuda que només ells i jo coneixíem la veritat.

Semblava que les coses ens anaven molt bé, i tot i que les setmanes anteriors l’havia vist una mica preocupat, ni en el pitjor dels meus mal somnis esperava trobar-me aquell dia, tornant de la feina, una carta d’acomiadament a la taula del menjador del nostre pis. Després de dos anys festejant i dos més vivint junts, en Genís em deia que sempre m’havia estimat i que sempre m’estimaria, però que havia de marxar lluny a resoldre uns assumptes molt importants que podien prendre un bon temps. Per tant no podia ser tant egoista de demanar-me que l’esperés, tot i que tenia l’esperança que algun dia l’arribaria a perdonar. Com podeu veure, molt poques explicacions, com era habitual en ell.

Vaig contactar amb els mossos d’esquadra, però em vam explicar que poca cosa podien fer ells. No hi havia cap delicte, ni tan sols cap evidència. Només una persona més de les moltes que en un moment de la seva vida decideixen marxar, deixant enrere família, amics i parella. Tampoc van servir de res les meves trucades al seu germà. Només em va dir que en Genís li va explicar que havia estat reclamat per un treball molt important i que es trobava bé, però que tampoc en sabia més detalls. Jo estava molt confusa: no podíem estar parlant del mateix Genís Palau, arqueòleg i humil professor d’història a un institut públic de Barcelona.

Així que, trista i derrotada, vaig decidir que havia de ser forta i concentrar-me en la feina. Cada primer de mes rebia una transferència de 450 Euros, aproximadament la meitat del lloguer del pis. Una transferència sense nom i cognoms, però que no podia venir de cap altra persona que en Genís. El primer any van passar algunes altres coses que em van canviar encara més la vida, i sens dubte va ser el més difícil de pair. Després va passar un altre any, i un altre, i així fins a cinc sense tenir notícies d’ell.

Fins a la nit en què, mentre em trobava adormida al sofà després d’una jornada maratoniana al Clínic, algú va obrir la porta del meu apartament, del nostre apartament. En tot aquest temps no havia canviat el pany. Era ell.

En silenci, va entrar. Em vaig despertar sobresaltada quan em va fer un petó al front. No sabia si era un altre dels somnis que sovint tenia amb ell, o si aquesta vegada tot allò estava passant de veritat. De sobte, vaig reaccionar, cridant i colpejant-li al pit amb força i una ràbia incontrolada durant una bona estona. Ell es limitava a somriure en silenci i acceptar la batussa sense oposar resistència, fins que les meves forces van anar minvant i vaig trencar a plorar, abraçada a ell.

– Fill de puta, per què te’n vas anar? I perquè has tornat, ara? Que vols de mi?

– Beti, amor, tranquil·la, t’ho puc explicar. Només necessito una mica de temps, ja que tot és una mica complicat.

Resulta que l’home del qual m’havia enamorat no era pas un anònim professor d’història. En realitat treballava al CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència, com a expert en criptografia. Gràcies als seus coneixements en proto-llenguatges, jeroglífics egipcis i altres antigues formes de comunicació, en Genís s’encarregava de la tasca de descodificar certs missatges que els serveis nacionals d’espionatge captaven, sent una de les majors autoritats mundials en la seva disciplina. Fins i tot, puntualment era requerit per ajudar a altres governs en similars circumstàncies. Evidentment, aquesta feina requeria un alt nivell de discreció, ja que una filtració podria fins i tot arribar a comprometre la seguretat de l’estat. D’aquí la seva cura en no parlar més del compte, ni tan sols amb mi.

Cinc anys enrera va rebre una misteriosa trucada, encarregant-li una missió de la qual, i crec que m’ho va dir sense embuts ni falsa modèstia, podia arribar a dependre el futur de la humanitat. La trucada provenia del SETI (Search for Extra Terrestrial Intelligence en la seva denominació anglesa), que és una institució internacional que s’encarrega de la recerca d’intel·ligència extraterrestre. Recentment, el radiotelescopi de Califòrnia, un instrument amb capacitat de rebre i enviar senyals a l’espai exterior, havia detectat una sèrie de missatges que els americans no eren capaços de descodificar. Necessitaven els serveis de en Genís, ja que els patrons dels senyals suggerien similituds amb formes de comunicació de civilitzacions antigues oblidades en el temps per tothom. Per tothom menys per en Genís, és clar. Vaig explotar una altra vegada.

– I no m’ho podies haver dit, borinot?

– Si us plau, ho has d’entendre. Era l’oportunitat per la qual havia estat treballant tota la meva vida. No podia deixar-la escapar. Així que vaig decidir marxar sense avisar-te. Sabia que si parlàvem abans em faries moltes preguntes, i llavors era massa covard per enfrontar-me cara a cara amb tu.

– Gràcies per la confiança, noi –vaig respondre, amb sarcasme-.

– T’he de confessar que el treball estava molt ben pagat. Les úniques condicions eren que havia de viatjar de forma immediata als Estats Units i que estava prohibit comunicar a ningú els motius reals del viatge.

– I perquè vens ara, cinc anys després, a explicar-m’ho? Tot aquest assumpte no continua sent un secret mundial?

– Beti, abans no et podia dir res, perquè ni tan sols jo sabia si aquesta feina tenia algun sentit o ni tan sols alguna base científica. Però se molt bé que saps guardar un secret i confio plenament en tu. No tinc gaires esperances en el comitè que ha de manegar aquesta situació a partir d’ara, i he abandonat el projecte. Encara t’estimo. Si tu vols i no estàs amb ningú, m’agradaria tornar a intentar-ho i viure plegats el temps de vida que ens quedi. Si em dónes aquesta segona oportunitat, et prometo que no marxaré mai més del teu costat.

Havia arribat l’hora de la meva petita venjança.

– Doncs sí que estic amb algú. Vine, que t’ho presentaré.

Li vaig agafar de la mà i el vaig portar fins a una de les habitacions de dintre del pis. Vaig obrir una mica la porta i el vaig fer mirar cap a dintre. En Genís va quedar blanc en sentir les meves paraules.

– Genís, et presento a en Lluc, el nostre fill. Tot just acaba de fer quatre anys.

FI

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *