Nou relat en català: “Comptes Pendents”

L’home es desperta, aturdit. Prova de moure els braços i les cames, però no pot. Li costa respirar i li fa molt de mal el cap. Quelcom molt pesant pressiona els seus pulmons i la seva esquena, i una bena tapa els seus ulls. L’aire és càlid i humit, i ràfegues de brisa intermitent impacten a la seva cara, salpicant-la amb petites mol·lècules de sorra. En la llunyania escolta un rumor, sord i apagat. No té ni idea del que li està passant. Una nàusea puja per la seva garganta. Vomita cap endavant, un líquid blanquinós i d’olor fastigosa.

De sobte se n’adona de la veritat: l’han enterrat viu, en posició vertical, deixant només el coll i el cap lliures. Tracta de recordar, però el seu cervell només es capaç de visualitzar imatges borroses, com si fóssin fotografies desenfocades. Intenta portar aquelles imatges més enllà d’unes hores enrere. Recorda anar volant en avió cap a una ciutat costanera al nord de la península, en viatge de negocis. Per passar l’estona, la nit anterior havia tornat a anar per segona vegada al Casino de la ciutat. Però… quina sèrie de desafortunades circumstàncies li han empés cap a aquesta situació? Deutes del joc? Uns mafiosos que s’han confós d’objectiu? Un macabre joc de rol?

Tracta de moure’s una vegada més. Estira el coll, crida. És potser aquest el seu final? Si és així, que injusta és la vida! Ell, que sempre ha sigut un pare, fill i espós exemplar, no pot acceptar aquell destí. Amb la de persones culpables que mereixen patir i morir, per què li ha hagut de tocar a ell?

Se n’adona que té les mans lligades a l’esquena. Esgarrapa la sorra, però no avança ni un milimetre. Nota com la sang flueix a la punta dels dits, com es trenquen les seves ungles alliberant el fluid vermellós i com la massa orgànica resultant es barreja amb la terra que li envolta. Li fa mal. La seva respiració es fa més i més pesada. Quan intenta inspirar més fort, la sorra de davant de la cara tapona les seves fosses nasals. Escup un grapat que li ha entrat a la boca, però al mastegar per segregar una mica de saliva que ofegui la seva set mossega el que semblen un miler de granets, emetent un soroll desagradable que per desgràcia només pot escoltar ell.

Desesperat, comença a plorar. Demana ajuda, cridant encara més fort que abans, però ningú sembla escoltar les seves súpliques, que es perden a l’horitzó, confonent-se amb aquell rumor sord que sembla apropar-se i fer-se més nítid a cada minut que passa.

Temps. Necessita temps, però això és el que sembla no tenir. Si ningú el treu aviat d’aquell forat infecte, morirà ofegat. Una punxada a la templa acompanya un primer record més nítid de les hores prèvies. Al Casino, una jove croupier que li somriu mentre juga a la ruleta. Ell també li somriu a ella. No es que sigui habitual que flirtegi amb altres noies quan surt de viatge de negocis, però com qualsevol home, no defuig les oportunitats si vénen ben donades. Sempre tenint clar que es només quelcom físic i que el respecte a la seva dona es màxim, ja que és lo que més estima del món. Apart dels seus fills, és clar.

Ah! els seus tres fillets li ocupen ara els pensaments. Sempre li han encantat els nens. Durant un temps inclús va treballar com a professor per una escola religiosa. Pensa si de veritat no podrà passar més temps amb ells. Cap nen hauria de passar pel tràngol de perdre un pare o una mare a una edat tan tendra. I ell no podrà veurel’s crèixer, fer-se grans. No podrà estar amb ells, en els bons moments o en els dolents, espiant-los per darrera les cortines de la finestra quan abandonin el portal de casa, acompanyats per aquell primer amor il·lusionant, o dient-lis adéu a l’estació del tren quan marxin de viatge d’estudis. No s’ho mereixen, això! Els estima tant!… Bé, s’ha de reconèixer que no sempre els troba a faltar quan marxa fora de casa. De tant en quant, una setmaneta sense escoltar crits i baralles és una bona teràpia de relax.

En aquell moment, un petit ésser de curtes potetes creua la sorra, fent servir el seu cap com a pont. Tot i el nas parcialment taponat percep l’olor profunda i inconfusible de les criatures marines, mentre les extremitats de la bestiola es claven a la seva maixella al emprendre el camí de baixada. Quan finalitza el breu contacte, l’home se n’adona que aquesta part de la seva cara està coberta per una crosta seca. És sang, que sembla haver brollat de la seva coroneta. Interpreta que ha estat atacat per algú… Però qui li pot haver fet mal, si era la primera vegada que s’acostava a aquella petita ciutat?

Torna a recordar a la croupier. En un moment donat del joc, ella li va passar una targeta de visita del Casino, amb unes paraules manuscrites al revers.

“El meu torn acaba en una hora. Si vols, espera’m a la sortida. Porta lateral. Mónica”

Es penedeix d’haver caigut en el parany. Se n’adona que ha estat un il·lús. Més encara, un absolut idiota: Com volia que es fixés en ell una noia tan jove i tan maca? Es convenç que li han parat una trampa per robar-li els diners. Però.. era necessari enterrar-lo?

Ara pensa en els seus pares. Qui els hi donarà la notícia de la seva desaparició? Pobrets, solets a la residència de la tercera edat a on els hi va portar ell mateix. No és que fóssin gaire grans, i encara es podien valdre per ells mateixos la majoria del temps. Però ell, fill únic, no es podia permetre el luxe de dilapidar tota l’herència en una infermera a temps complert. Tampoc era una opció fer-se’n càrrec d’ells i tenir-los a casa tot el sant dia: és un home ocupat, no pas una mainadera de persones grans. I a més, la venda del pis de la família, de renda antiga a l’Eixample barceloní, li va comportar molts bons beneficis financers. Una jugada rodona.

Torna a cridar, implorant l’ajuda d’algú. Sembla que el vent s’emporti les seves paraules cap un horitzó molt llunyà. Un petit pedaç de sorra s’esfondra al seu costat, elevant un parell de centímetres el nivell del material que l’envolta. Petites gotes d’aigua salada esquitxen la bena que encara cobreix els seus ulls. Prova de girar el coll una vegada més, moure’s, alliberar-se del pes que li està ofegant poc a poc. Maleeix la seva mala sort, i crida de nou, un crit primari i descarnat, des del més profund de la seva ànima.

De sobte, algú a la seva esquena li parla, amb veu calmada.

−Si no deixes de cridar t’ofegaràs amb la sorra abans de temps.

És una veu femenina i familiar: la croupier. Però alguna cosa no acaba de quadrar. Si només li volien robar la cartera o el cotxe, el més normal és que la lladre i els seus socis estiguéssin a aquelles alçades molt lluny d’allí, i no contemplant-li en la seva agonia.

−Qui ets? Quant de temps portes aquí?

−Tranquil, tot al seu temps. Et donaré una pista.

Sense donar temps a que el presoner processi les seves paraules, la noia salta al seu costat, d’una estrebada brusca li treu la bena que li tapava els ulls i es planta davant d’ell. Efectivament, és la dona del Casino. No sembla emprenyada, sinó tot el contrari, ben tranquil·la. L’home tracta d’acostumar-se a la nova situació i mira cap endavant fent ganyotes amb els ulls. És de nit i un cel ple d’estels cobreix la cala en la que es troben. La lluna plena sembla enviar un fes directe a aquells dos caparrons solitaris, tal com ho fa el focus d’un teatre que il·lumina els dos actors principals d’una obra al seu acte final.

No tan lluny, el rumor de les onades continua apropant-se. L’home pot assaborir l’escuma de l’aigua, que gairebé ja arriba a esquitxar les seves parpelles.

Llavors ella s’aixeca i torna a parlar, mirant-li fixament als ulls.

−¿Que no em reconeixes?

−Ets la noia de la ruleta, al Casino.

−Tens raó. Però em refereixo a si no em reconeixes d’abans.

−No. No se qui ets ni qué pretens. Si vols els meus diners, porto uns centenars d’euros a la meva cartera. Les claus del cotxe de lloguer estan a la meva butxaca dreta.

−Ostres, que despistada que sóc, no t’he enregistrat les butxaques laterals! Però no m’interessa el cotxe. La cartera sí que te l’he agafada, però no pel que tu et penses.

L’home està cada vegada més nerviós i apuja el to de veu.

−Si us plau, que algú m’ajudi! Socors!

−Ningú et sent, borinot. Ja pots cridar ben fort, però ningú vindrà a ajudar-te.

−I qué collons voleu de mí?

–Volem? Creus que hi ha algú més embolicat en aquest assumpte? T’equivoques. I per que vegis que el meu objectiu no era robar-te, aquí tens els teus diners. De poc et serviran a partir d’ara.

La noia li tira despectivament uns quants bitllets a la cara.

−Llavors, per què m’has portat aquí?

−El meu nom és Mónica Parra. Encara no t’enrecordes de mi?

−No −diu ell, escopint la sorra i les paraules a la vegada. −Hauria?

−Et refescaré la memòria. Farà gairebé vint anys, als vestuaris del col·legi Santa Ana del barri de La Verneda, a Barcelona. Vas recordant? Jo en tenia només onze. Aquell curs tú feies de mestre de llengua castellana, però les darreres setmanes també estaves de substitut del professor de gimnàstica. Vas abusar de mí, una nena de només onze anys, fill de puta. I ara tindràs el que et mereixes des de fa molt de temps.

L’home recorda per força, i la seva sang es congela. Havia esborrat de la seva ment aquella escena, que ara tornava amb tota la seva intensitat i duresa. Prova d’enganyar a aquella dona enfurismada.

−Et deus haver confós, mai he donat classes en aquest col·legi.

−Menteixes. Per això he volgut revisar la teva cartera. Ets en Ferran Pujades, de quaranta-set anys. El nom i l’edat coincideixen amb els d’aquell cabronàs que em va violar quan era una nena, esmicolant tots els meus somnis. Em vaig tancar en mi mateixa perquè em feia vergonya explicar el que m’havies fet. No vaig poder acabar els estudis. Des d’aquell moment ja no vaig poder redreçar el rumb fins fa ben poc. La meva família no va comprendre el meu canvi d’actitud i he tingut problemes amb ells tots aquests anys. Vaig haver de marxar fins i tot de Barcelona. I mira, quan el pitjor semblava haver passat, em giro i trobo la teva cara a la meva taula del Casino. Tú no m’has reconegut, però jo a tu sí.

L’home ja té un nom. En Ferran es convenç que amb mentides no aconseguirà res de bo.

−És cert el que diues, i suplico el teu perdó. Era jove i no controlava els meus instints. I tu aparentaves més d’onze anys.

−Calla, tros de porc. No et mereixes cap perdó. Pagaràs amb escreix els teus actes. A saber a quantes nenes o nens vas fer el mateix que a mi. Te n’asseguro que encara et queda patir una miqueta. En aquest racó perdut, la marea puja molt ràpid durant la nit. Veuràs amb els teus propis ulls com t’ofegues, poc a poc.

Efectivament, en aquells moments un petit reguerol d’aigua salada comença a vessar per sobre del grapat de sorra que envolta el cap de’n Ferran, format una petita piscina a dintre del diminut cràter.

−Si us plau, no ho facis!

−Ja no hi ha temps per fer marxa enrera. Podria dir que ho sento, però no seria veritat.

L’aigua li arriba al coll. Al contrari que el vent, està freda. Desesperadament, torna a intentar moure braços i cames, però el seu cos continua clavat a terra i sense possibilitats d’escapada. Sent a l’entrecuix l’escalfor de l’orina que se li escapa. Ella torna a parlar.

−Saps el que més m’agrada de tot això? El poder veure com pateixes, com et mors. La veritat és que veient-te així, qualsevol diria que ha estat prou fàcil. Però no, no ho ha estat pas. Primer de tot, he de donar gràcies a la providència, que t’ha portat dos dies seguits al Casino on treballo. La primera nit ja t’havia identificat, però necessitava unes hores per poder muntar correctament l’operatiu pels meus plans. En segon lloc, havies de caure en el meu parany… i prou que ho vas fer tot i el teu anell de casat, desgraciat. Compadeixo a la pobre dona a la qual pretenies enganyar. Segur que fins i tot li estic fent un favor.

Ell tracta de retardar l’inevitable, mentre l’aigua comença a superar la seva barbeta. Estira el coll cap amunt per poder parlar per sobre del nivell d’aigua.

−He canviat, t’ho juro! Ella m’estima! I jo a ella!

−No m’ho crec, malparit. Per això volies embolicar-te amb mi, oi? Quan has sortit per la porta lateral de l’edifici, jo t’estava esperant al pàrking. Hem agafat junts el meu cotxe i ens hem dirigit cap al port, on tinc una petita embarcació. Hem anat mar endins i quan estaves despistat fent plans per tirar-te a sobre meu he aprofitat per apropar-me per darrera i fotre’t un mastegot amb una clau anglesa. T’has desmaiat, i ara estem aquí, en aquesta petita cala allunyada de qualsevol lloc que et farà de tomba.

L’aigua salada està a punt de superar les fosses nasals del infortunat Ferran, que concentrat en respirar ja no te esma ni per parlar. Ella sí que ho continúa fent.

−I no et pensis que et trobaran aviat, no. Com et dic, només es pot arribar a aquest racó per l’aigua. La marea que et matarà esborrarà totes les petjades i proves. Com que ja estem en temporada baixa, per aquí no passarà ningú fins d’aquí uns quants mesos. I si creus que les càmeres del port ens han capturat mentre ens dirigíem cap a l’embarcació, treu-t’ho del cap: he triat de passar per les zones on no ens poguéssin gravar.

Ell la mira amb els ulls ben oberts. Nota com ja no pot respirar tampoc pel nas.

−Arribats aquí, la teva angoixa final no m’interessa gens ni mica. Bona nit, maleït Ferran. Que et podreixis a l’infern i que mai més puguis fer mal a persones indefenses.

La noia gira cua, i torna cap a la seva embarcació, varada uns metres més enllà, mentre trepitja les onades que comencen a cobrir a la seva víctima.

En Ferran comprén que tot ha acabat. En pocs segons l’oxígen deixarà d’arribar al seu cervell. Ja no pot pensar en fills, dona o pares. No té ni temps per penedir-se del que va fer vint anys enrera, però sí que té un regust amarg afegit, pel fet de que el pla perfecte d’ella estigui a punt de reeixir.

De sobte, un últim pensament creua el seu cap com un llampec: Aquell pla no és tan ideal com ella pretenia. Ell no va llençar la targeta que la croupier li va escriure al Casino, sino que en un gest gairebé casual la va ficar a la butxaca dreta dels seus pantalons. Està segur que tard o d’hora descobriran el seu cadàver i que quan el desenterrin, trobaran en bon estat aquella petita targeta amb el nom i la signatura de la seva assassina.

El cor d’en Ferran deixa de bategar, tot i que amb un petit bri de revenja final. Els morts com ell no tenen pressa, ja que saben que, tard o d’hora, sempre s’acaba fent justícia.


Relat original de Pedro D. Verdugo

Presentat al concurs de Relats “Matarranya Negra 2016”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *